Observació i valoració d'un cas concret

La primera vegada que vaig poder viure la situació de que un infant mossegà a un altre fou durant la meva tasca com a Educadora Infantil en una escoleta.

Recordo que ens trobàvem a l’hora de l’esplai i amb els infants d’1-2 anys.

En Miquel mossegà en un braç a na Maria durant el seu joc. Na Maria s’acostà a nosaltres plorant i ens va mostrar la mossegada. La tutora de la seva aula s’acotà front d’ella i la primera pregunta que li va fer fou, qui t’ha fet això?, na Maria respongué, en Miquel! L’educadora cridà a en Miquel i el feu acostar-se a ella, i li demanà, perquè has mossegat a na Maria?, acte seguit, sense deixar que en Miquel li respongués, li digué, molt malament, això no es fa!, demana-li perdó i dóna-li una abraçada i seuràs un poc aquí al meu costat.

En Miquel feu tot el que la seva mestra li va ordenar i estigué assegut uns 15 minuts al costat d’ella, na Maria va seguir amb el seu joc amb altres companys i companyes.

A partir de l’anàlisi d’aquest cas concret puc deduir que les principals creences de la mestra són:

-       Que una cosa mal feta només s’arregla mitjançant el càstig.

-       Que el diàleg no és molt important.

-       Que sempre s’ha de “castigar”, interrogar, etc. a “l’agressor” i no tant a la víctima.

-       Que amb paraules “fortes” com, “molt malament” fem sentir culpable a “l’agressor” i així s’arrepentirà i no ho tornarà a fer.

Per tant, els referents teòrics que es desprenen d’aquestes creences són, principalment, el Conductisme.

El Conductisme és una disciplina que s'interessa només pel comportament, els conductistes no creuen gaire que el coneixement sigui un aspecte fonamental del desenvolupament humà i que, per tant, els canvis en la conducta siguin un reflex dels canvis a nivell cognoscitiu.

Els conductistes opinen que la conducta del infants és, en molts de casos, una cosa independent del coneixement. No estan interessats pels factors mentals interns. Només creuen en els factors externs, ja que són els únics que vertaderament es poden observar. L’ésser humà es limita a reaccionar davant l’ambient extern.

Per tant, a partir d’aquí es pot determinar que el comportament de la mestra no és del tot correcte, ja que, amb aquesta actitud no s’aconseguirà que l’infant no torni a repetir la conducta, ja que, no s’indaga en el perquè ho ha fet, en quins són els motius que el condueixen a comportar-se d’aquesta manera, no es pot pensar que un infant mossega perquè si, o perquè és un infant dolent.

Pel que fa a les preguntes que es podrien plantejar, penso que la principal seria, perquè ha actuat d’aquesta manera la mestra? Doncs, crec que la resposta seria que aquesta actuació és la més fàcil i la més ràpida front situacions com aquesta, feim que els infants es donin una abraçada o una besada i com si aquí no hagués passat absolutament res.

Finalment, referent a les competències treballades a partir de l’anàlisi d’aquest cas, penso que serien, 2.2 Identifica les pròpies creences i concepcions; contrasta les creences personals amb les pràctiques i activitats que observa al centre, ja que, és una oportunitat per comparar l’actuació que té la mestra en aquell moment i la que podria tenir jo mateixa en una situació així, això dóna peu a identificar quines són les meves creences personals, a més, es treballa també la competència 4.1 Identifica els marcs teòrics que justifiquen o qüestionen les pràctiques que es duen a terme a l’aula, de la qual manera es pot conèixer quina o quines són les creences de la mestra i/o també comparar-les amb les d’altres mestres, ja que, per exemple, durant l’esplai és un moment que es comparteix amb altres docents i es poden veure les diferents reaccions de cada un/-a o si tots/-es actuen de la mateixa manera.