Reflexionem sobre algunes bones pràctiques…

En aquesta ocasió vull fer menció a tres bones practiques exposades als blogs de tres dels meus companys/-es de l’assignatura de Reflexió i Innovació Educativa.

En primer lloc, m’ha cridat força l’atenció la bona pràctica exposada al blog “El viatge més bonic del món” (http://evmbdm.blogspot.com.es/), la qual fa referència al “Racó del moc”. El motiu de la meva grata sorpresa és que conec aquest racó, ja que, en el centre en el qual he estat treballant posen en pràctica aquest tipus de racó. En concret fou durant la meva substitució com a tutora d’aula en una aula de 2-3 anys quan el vaig descobrir. El racó es trobava (i es troba actualment) presentat de manera molt similar a com a explicat la meva companya i de com s’aprecia a les fotografies, es fa ús d’un mirall a l’alçada dels infants i on, penjant tenen paper sempre disponible per a llevar-se el moc, a més d’una paperera per a dipositar-lo posteriorment.

Com molt bé ha comentat la meva companya, aquest és un racó que fomenta les potencialitats dels infants, fomenta que no sols es limitin a acostar-se a l’educador/-a i dir-li que li llevi els mocs, sinó que, actuen per ells mateixos, saben on acudir quan noten que alguna cosa (el moc en aquest cas) els molesta i tenen l’oportunitat de fer-ho en el moment que cada un ho considera més oportú, doncs, és un clar exemple del foment de l’autonomia de l’infant, és un clar exemple de creença en les seves capacitats i també de respecte al seu ritme, ja que, no és l’educador/-a que de sobte s’acosta a l’infant i li fa la cara neta. També penso que el fet de tenir disponible un mirall és molt interessant per a contribuir a conèixer el seu propi cos, poden observar-se, experimentar, observar al company/-a que tinguin al costat,...

En general, penso que la meva companya ha sabut exposar una molt bona pràctica.

La segona pràctica que vull comentar és la que apareix exposada al blog que duu per títol “Els aneguets lleigs” (http://elsaneguetslleigs.blogspot.com.es/), la qual fa referència a “Poder anar a beure aigua”. M’ha semblat molt interessant, ja no sols que dins l’aula es compti amb aquest “racó”, sinó també la proposta que ha fet la meva companya, que els infants tinguessin en tot moment els gots disponibles per a beure aigua quan ells mateixos ho consideressin necessari.

Conec aquesta pràctica, ja que a les aules de 2-3 anys on he estat desenvolupant el meu rol com educadora, disposàvem del “Racó de l’aigua”, on hi havia sempre una safata amb els gots de cada infant i aigua. Cal dir, però, que en aquestes ocasions els gots no han estat de vidre, sinó de plàstic, fet que em desagrada però que, que els gots siguin de vidre és cert que sembla que et limita més a poder-los tenir a l’alçada dels infants, pel simple fet de que es puguin fer mal.

En general, trobo molt interessant el comentari sobre aquesta bona pràctica, la qual constitueix un moment més del dia a dia dels infants, tan pedagògic com qualsevol altre.

I, finalment, vull fer referència a la bona pràctica que apareix exposada al blog “Estoig de mestra” (http://estoigdemestra.blogspot.com.es/). Com molt bé ha dit la meva companya, cada escola és un món i, evidentment, cada jornada escolar també. La jornada que ella exposa és una jornada marcada per l’horari, amb uns horaris marcats i estructurats. Penso que, en general, els centres educatius segueixen aquest sistema durant les hores lectives i és el que més estem acostumats a veure, almenys personalment és així, ja que, on vaig realitzar el meu període de pràctiques i on he treballat es fa d’aquesta manera, hi ha un temps per a “l’escola matinera”, un temps d’escolarització general (amb els respectius moments, “bon dia”, berenar, esplai, activitat del dia, higiene...), un temps per a dinar, un temps per al descans i un temps per a la recollida dels infants. Malgrat tot, no tots els centres es guien per la mateixa filosofia, justament avui he tingut l’oportunitat de visitar un centre on la filosofia és ben diferent, els horaris no estan marcats, per exemple, l’escola està oberta durant tot el matí per a que les famílies hi acudeixin amb els seus infants a l’hora que volen i/o que necessiten. Aquest és un exemple d’escola “diferent”, però no menys bona, ja que, penso que, totes les filosofies són igualment bones sempre i quan es respecti a l’infant en tots els aspectes.

En general, considero molt interessants les tres bones pràctiques comentades, i com aquestes n’hi ha moltes més de les quals podem aprendre i podem créixer com a professionals.

Competències treballades:

Les competències més treballades a partir d’aquesta activitat són, 1.3 Accedeix i revisa altres blogs i experiències per tal d’ampliar la pròpia formació i 4.2 Identifica bones pràctiques, les compara, perquè la revisió de bones pràctiques de les meves companyes m’ha ajudat a ampliar la pròpia formació, bé perquè he conegut fets, experiències noves, bé perquè he pogut comparar una mateixa pràctica en centres diferents. 

Guió inicial del documental

Com ja he fet menció en dies anteriors, tenim un projecte entre mans, l’enregistrament en vídeo d’una observació del moment de canvi de bolquers.

Entre tots els membres del grup vam decidir aquest tema ja que, ens sembla un moment quotidià tan pedagògic com pugui ser qualsevol altre moment, per la qual cosa cal que se li doni la importància que té, a més de perquè alguns membres del grup coneixen personalment algunes educadores que treballen actualment en un Centre d’Educació Infantil de Primer Cicle i en el qual s’han format seguint la teoria de la pediatra Emmi Pikler (en relació al moment de canvi de bolquers).

Una vegada escollit el tema, podem dir que els protagonistes seran els infants i l’adult encarregat de realitzar el canvi, i que la finalitat d’aquest enregistrament serà, bàsicament, per l’interès que tenim en conèixer la relació que s’estableix durant aquest moment entre infant i adult, conèixer com es comuniquen, i poder analitzar-la.

Som conscients de que es tracta d’un moment molt íntim i personal, per tant, tenim molt clar qui són els nostres destinataris, nosaltres mateixos i la resta de companys i companyes com a futurs docents, ja que, és molt important per a la nostra formació professional,  i també tenim molt clar com cal que siguin les filmacions, sempre partint des del respecte cap a l’infant i cap a l’adult, sense interrompre aquest moment i sense enregistrar imatges que puguin fer malbé a la seguretat i/o imatge de l’infant, creiem que si es fa amb tacte i delicadesa podem captar la vertadera essència que té aquest moment del dia a dia de l’infant.

Ara bé, per a poder dur a terme tot això necessitem d’alguns materials en concret com, una càmera per a fotografiar i per a enregistrar en vídeo, un trípode, perquè les imatges quedin el menys mogudes possible i, posteriorment, un ordinador, amb el programa informàtic corresponent, per a poder dur a terme el muntatge i que quedi del tot presentable per als nostres destinataris.

Competències treballades:

Penso que, bàsicament, les competències treballades a partir de l’elaboració d’aquesta mena de guió inicial són, 2.3 Descriu el que vol aprendre, els objectius que es proposa, ja que, com bé he dit sabem molt bé el motiu de l’enregistrament d’aquest moment en concret, perquè és un moment igual d’important que qualsevol altre i cal que es vegi com el que és, especial.

Per altra banda, 4.1 Identifica els marcs teòrics que justifiquen o qüestionen les pràctiques que es duen a terme a l’aula, ja que, conscientment hem buscat un centre on es segueix una metodologia fonamentada en una teoria concreta, la de Emmi Pikler.

Què és una bona intervenció educativa?

Una bona intervenció educativa  no engloba sols alguns aspectes, és dir, no sols podem parlar d’espai i temps en una escola d’Educació Infantil, la cosa va més enllà, es tracta de crear un espai adequat, un temps adequat, unes relacions afectives adequades, unes bones relacions amb les famílies, entre moltes altres, malgrat en aquest apartat només faré referència a l’espai i al temps i ho faré a partir de l’exemple de l’escola on he estat treballant, ja que, actualment, no estic realitzant les practiques.

L’espai en aquesta escola a la qual faig referència, és un exemple de bona pràctica educativa, ja que, es té molt en compte per part de totes i cada una de les educadores que fan possible el dia a dia a l’escola. Tota l’escola en si és un espai privilegiat, es cuiden tots i cada un dels racons de les aules i de l’escola en general, són epais amplis, lluminosos, ventilats i segurs que proporcienen a l’infant la seguretat i autonomia que necessiten, a més d’afavorir les relacions i els aprenentatges. Els espais es mantenen però sempre amb alguns canvis, per la qual cosa no duen a la monotonía. També cal dir que l’espai de l’escola està obert a les famílies, una gran mostra de la seva transparència. A més, penso que és un gran privilegi el lloc on està situada l’escola, tot i ser en un poble es troba a les afores, vora un camí poc transitat que permet sortir als infants a fer alguna volta amb la tan coneguda “cordeta” o a berenar a l’aire lliure, això permet estar en contacte amb la natura.

Però, no sols els infants tenen els seus propis espais per a jugar, per a alimentar-se o per a descansar, també les educadores disposen del seu propi espai, en el qual poden organitzar, treballar, parlar de les seves tasques…

Pel que fa al temps, m’agradaria destacar que és un aspecte que es respecte sempre. Es respecte el temps dels infants, de les educadores i de les famílies, un cercle que gira (i ha de girar) en una sola direcció pel bé de l’infant.

Cada infant disposa del seu temps per a jugar, per a relacionar-se, per a estar sol quan ho necessita, per a alimentar-se, per a descansar,… a l’igual que les educadores, totes disposen del temps necessari per a crear, per a organitzar i per a preparar les seves tasques o activitats.

De tots és ben sabut que el temps (i l’espai també) ajuda a l’infant a crear unes rutines i a saber distingir quan és el moment per a cada cosa, doncs aquest centre n’és un bon exemple. D’aquesta manera es pot dir que el temps és flexible, són les educadores qui s’adapten als ritmes individuals de cada infant i els donen temps per acabar allò que estan fent en cada moment, no cal dir que en les aules de nadons és on es veu més clar.

Una vegada més trobem un exemple de la importància que tenen l’espai i el temps per a un adequat desenvolupament individual de l’infant, un desenvolupament que ha d’anar guiat per l'afectivitat, la confiança i la seguretat.

Competències treballades: 

Pel que fa a les competències treballades a partir d’aquesta tasca penso que són, 1.1, ja que he accedit a dades existents a l’hora de resoldre aquesta activitat, m’he basat en una experiència personal i molt enriquidora a la vegada, així com també la competència 3.2, ja que, he especificat, en la mesura de lo possible, l’organització d’aquest centre en concret, és a dir, del seu temps i espai. 

Se’ns ha plantejat un repte…

Se’ns ha plantejat un repte, enregistrar mitjançant un documental algun moment concret d’alguna temàtica sobre la qual pensem que seria interessant parlar, doncs, a partir d’aquí, el nostre grup, i després d’haver plantejat diverses opcions, decideix que el tema de canvi de bolquers seria un bon tema, a més, alguns membres del grup coneixen personalment algunes educadores que treballen en un centre de Primer Cicle d’Educació Infantil de la nostra illa, en el qual  duen a terme aquesta pràctica en coherència amb el model teòric que plantejà la pediatra Emmi Pikler, i sobre el qual s’han format.

Penso que aquest és un projecte que pot ajudar-nos a nosaltres mateixos com a futurs docents, a altres docents, a famílies, a conèixer molt més sobre aquest moment tan delicat del dia a dia d’un infant, un moment durant el qual els protagonistes han de ser tan l’infant com l’adult, un moment durant el qual l’infant es senti partípec, observat, estimat, on pugui gaudir d’autonomia i, evidentment, seguretat.

Per tant, anem a posar-nos en feina i esperem que el projecte sigui del tot enriquidor per a tots i totes.

Pel que fa a les competències treballades a partir d’aquesta reflexió penso que són, 2.3 Descriu el que vol aprendre, els objectius que es proposa, ja que, en primer lloc hem hagut de tenir clara tan la temàtica a treballar com els objectius que ens plantejam i a partir d’aquí començar a treballar, 4.1 Identifica els marcs teòrics que justifiquen o qüestionen les pràctiques que es duen a terme a l’aula, en aquest cas seria en el centre en general, però la idea ens ha semblat engrescadora ja que, seguir un model teòric, pel que fa a aquest tema, com és el de la coneguda Emmi Pikler, pensem que la converteix en una molt bona pràctica. 

Observació i valoració d'un cas concret

La primera vegada que vaig poder viure la situació de que un infant mossegà a un altre fou durant la meva tasca com a Educadora Infantil en una escoleta.

Recordo que ens trobàvem a l’hora de l’esplai i amb els infants d’1-2 anys.

En Miquel mossegà en un braç a na Maria durant el seu joc. Na Maria s’acostà a nosaltres plorant i ens va mostrar la mossegada. La tutora de la seva aula s’acotà front d’ella i la primera pregunta que li va fer fou, qui t’ha fet això?, na Maria respongué, en Miquel! L’educadora cridà a en Miquel i el feu acostar-se a ella, i li demanà, perquè has mossegat a na Maria?, acte seguit, sense deixar que en Miquel li respongués, li digué, molt malament, això no es fa!, demana-li perdó i dóna-li una abraçada i seuràs un poc aquí al meu costat.

En Miquel feu tot el que la seva mestra li va ordenar i estigué assegut uns 15 minuts al costat d’ella, na Maria va seguir amb el seu joc amb altres companys i companyes.

A partir de l’anàlisi d’aquest cas concret puc deduir que les principals creences de la mestra són:

-       Que una cosa mal feta només s’arregla mitjançant el càstig.

-       Que el diàleg no és molt important.

-       Que sempre s’ha de “castigar”, interrogar, etc. a “l’agressor” i no tant a la víctima.

-       Que amb paraules “fortes” com, “molt malament” fem sentir culpable a “l’agressor” i així s’arrepentirà i no ho tornarà a fer.

Per tant, els referents teòrics que es desprenen d’aquestes creences són, principalment, el Conductisme.

El Conductisme és una disciplina que s'interessa només pel comportament, els conductistes no creuen gaire que el coneixement sigui un aspecte fonamental del desenvolupament humà i que, per tant, els canvis en la conducta siguin un reflex dels canvis a nivell cognoscitiu.

Els conductistes opinen que la conducta del infants és, en molts de casos, una cosa independent del coneixement. No estan interessats pels factors mentals interns. Només creuen en els factors externs, ja que són els únics que vertaderament es poden observar. L’ésser humà es limita a reaccionar davant l’ambient extern.

Per tant, a partir d’aquí es pot determinar que el comportament de la mestra no és del tot correcte, ja que, amb aquesta actitud no s’aconseguirà que l’infant no torni a repetir la conducta, ja que, no s’indaga en el perquè ho ha fet, en quins són els motius que el condueixen a comportar-se d’aquesta manera, no es pot pensar que un infant mossega perquè si, o perquè és un infant dolent.

Pel que fa a les preguntes que es podrien plantejar, penso que la principal seria, perquè ha actuat d’aquesta manera la mestra? Doncs, crec que la resposta seria que aquesta actuació és la més fàcil i la més ràpida front situacions com aquesta, feim que els infants es donin una abraçada o una besada i com si aquí no hagués passat absolutament res.

Finalment, referent a les competències treballades a partir de l’anàlisi d’aquest cas, penso que serien, 2.2 Identifica les pròpies creences i concepcions; contrasta les creences personals amb les pràctiques i activitats que observa al centre, ja que, és una oportunitat per comparar l’actuació que té la mestra en aquell moment i la que podria tenir jo mateixa en una situació així, això dóna peu a identificar quines són les meves creences personals, a més, es treballa també la competència 4.1 Identifica els marcs teòrics que justifiquen o qüestionen les pràctiques que es duen a terme a l’aula, de la qual manera es pot conèixer quina o quines són les creences de la mestra i/o també comparar-les amb les d’altres mestres, ja que, per exemple, durant l’esplai és un moment que es comparteix amb altres docents i es poden veure les diferents reaccions de cada un/-a o si tots/-es actuen de la mateixa manera.